No hauria d’haver deixat per tant tard escriure aquesta entrada. Les coses ara es veuen amb massa perspectiva, amb massa experiència pel mig. No obstant, espero que l’exercici de memòria em torni aquella sensació de llibertat, d’ésser insignificant i, per mitjà d’això, canviar la meva vida i el món.
A qui pugui entretenir, inspirar, fer reflexionar. A mi mateix d’aquí uns anys, quan la rutina i l’estabilitat contaminin el meu dia a dia.
Els viatges sempre comencen abans de marxar de casa. Una idea que de sobte se’ns apareix al cap i va creixent fins que ens fa fer la bogeria de planificar un viatge al cul del món si fa falta. Aquesta motivació, en el meu cas, es troba uns quants mesos abans de marxar. M’havia recuperat d’un daltabaix a la meva vida, que no explicaré, però m’havia fet replantejar completament com vivia i per què. La majoria de la gent ni es planteja per què ha de seguir un camí dins el llindar de les doctrines establertes tota la seva vida. La majoria de la gent no ha conegut res més, no ha rebut cap altra educació que la basada en la creença d’encaixar. Fins i tot es sentirien malament, desplaçats per no ser igual o, almenys, semblant a la majoria. La majoria no es planteja ni tan sols que un dia seran vells, i que moriran. És per totes aquestes qüestions al cap, que volia conèixer l’altra cara del món. Per això vaig voler anar a Àfrica. Havia decidit conèixer el món mentre fos jove i, la primera destinació, volia que fós al lloc més remot possible (dins de certa sensatesa). Volia descobrir com era viure sense el que aquí cada dia donem per segur. I com era viure amb el que aquí ja no podem trobar.
El que va ser un malson de la meva vida m’havia fet entendre com de vulnerables, com de fràgils som en realitat. I com l’estabilitat ens manté sedats, és una droga que ens fa sentir grans, importants. La responsabilitat ens encadena i ens sentim més rellevants. Seguim el camí estipulat i aconseguirem l’èxit. Que després ens farà caure en la misèria espiritual. Jo volia descobrir si això era veritat. Més aviat, volia descobrir que això era veritat. Volia acabar d’obrir una porta, darrere de la qual l’instint ja m’havia dit què hi trobaria. I volia pagar el meu deute amb el món, per haver-ho tingut tot. El meu esperit em demanava aventura. Aventura genuïna. Tot el que havia semblat tant gran fins aleshores (la meva carrera, les meves relacions, el meu futur) semblava tant petit en aquell moment, que va deixar lloc a la part més intrèpida de mi mateix. I ara en dono gràcies.
Encara ara recordo el moment d’apuntar-me al voluntariat, el de la compra del vol… Estava nerviós i tenia por. Altre cop, producte de com d’anclats estem tots a les nostres zones de confort. Però l’instint per dins cridava que la vida passava i que havia de viure aquella experiència. I així ha estat amb quasi tot sempre, les situacions que més ens espanten, les més arriscades, solen ser les més pedagògiques, plenes i gratificants. I així és, com un viatge petit canviaria la meva vida per a esdevenir un llarg viatge. O el somni d’un llarg viatge. O el llarg somni d’un viatge, el que sigui :P.
El neguit i la por no varen fer més que augmentar conforme la data s’acostava. El 10 de Gener, a les 6:50 del matí, em trobava volant cap a París, per allà agafar el vol cap a Nairobi, Kenya. Volar és una merda. El fet de recórrer milers i milers de quilòmetres amb res més que temps per pensar… És la manera que tenim al segle XXI per perdre la noció de la distància. I encara i així, el vol era massa llarg. Massa temps per pensar en el que estava fent, completament sol. Però, és clar, aquesta lliçó s’ha d’aprendre tard o d’hora: de pensar-ho (o somiar-hi) a fer-ho, hi ha una gran diferència. Tothom hauria d’experimentar aquesta diferència…
Cap a Nairobi.
La terminal improvitzada a Nairobi
Després d’onze hores de vol plenes de nervis i ansietat, vaig arribar finalment a Nairobi. El dia 10 de Gener de 2014, al voltant de les 22h. L’ambient de la ciutat ja era en sí selvàtic, i vaig experimentar la sensació d’estar, realment, molt lluny de casa. En un indret del món on tot era molt diferent. Els cotxes, les persones, els edificis, els arbres… Com un altre planeta. El ritme de la ciutat divendres a la nit, als voltants de l’aeroport, era bastant frenètic. El moviment aconteixia en un ambient totalment desenfadat, la conducció era, als meus ulls occidentals, un pèl temerària. Penso en un pla cinematogràfic mig curt, contrapicat, des de fora el Matatu des d’on ho observava tot, i en la cara de bocabadat que devia fer. Amb la finestra oberta, a 22 °C, intentava mantenir una conversa amb en Davis i en Cosmas, que em van venir a cercar a l’aeroport. La residència de KVDA a Nairobi, és una petita caseta enmig d’un barri residencial. Per a arribar-hi, vam tenir que fer un petit carreró de camí de carro, a les fosques, que no va fer gaire gràcia donada la situació en la que em trobava. Els dos nous amics em van indicar on era el dormitori i, seguidament, vam anar cap a dormir. Els companys voluntaris dormien plàcidament quan jo vaig arribar, i per por de despertar-los no vaig muntar la meva xarxa antimosquits. Això va fer que la nit fos un pèl tensa, lluitant contra algun mal parit que em rondava l’orella en plena foscor. Malgrat no hi ha un perill gaire elevat a Nairobi capital d’agafar malària, no podia deixar d’estar intranquil… L’ocupant superior de la meva llitera, en Gishoo, semblava estar disputant la mateixa batalla. Va costar molt dormir, per culpa d’una barreja de nervis, por, intriga, i el fet d’estar a milers de quilòmetres de casa, al tercer món, on no coneixia a ningú. En la meva inconsciència, ni tan sols m’havia preocupat de saber com funcionava el transport públic a Nairobi…
L’endemà al matí per fi vaig conèixer els altres voluntaris. Poc a poc vam anar despertant-nos i sortint al jardí amb cara de son. L’Emily i en Davis eren voluntaris locals, amb experiència. Cosmas era el conductor de KVDA. El senyor Oneka, un home que sempre vestia el mateix vestit de tres botons de color pedra, era el director de KVDA. Era un home que em transmetia moltes coses amb la seva presència. Per sobre de tot, una gran humanitat. Però podia llegir la seva gran saviesa i do de gent. Tot i que se’l veia carismàtic i entranyable, evocava aquella mena d’autoritat que algunes persones són capaces de guanyar amb una actitut completament humil. Pel que fa ‘als de l’hemisferi nord’, teníem l’Erika, de Finlàndia i amb 19 anys. Amb una pell molt clara i uns ulls blaus (per no trencar el tòpic). De Korea del sud en veníen dos, la Yea-Hyeon, i en Gishoo. No es coneixien abans del voluntariat, ella estudia psicologia, i ell enginyeria civil. En Connor no ens acompanyaria cap a Kuria, però vam tenir el plaer de conèixer-lo durant aquell dia i mig a Nairobi. Era dels Estats Units, de la costa Est. Buffalo, NY era d’on venia (m’ha costat recordar-ho després de tant temps…). Seguim amb la Caroline, una noia del sud de França (Marseille). Estudiava dret internacional i duia varis mesos a Kenya. Era la que tenia més experiència (els demés no en teníem, bàsicament) i se la veia una noia molt decidida i riallera. Per últim, en Naoto Kaji. És un noi de Japó que estudiava educació infantil, i venia d’altres camps de treball a altres païssos. Recorria el món fent voluntariats per arreu, i d’aquesta manera podia viatjar durant el seu ‘Gap year’. Durant les següents tres setmanes, tots crearíem un vincle d’amistat que serà molt difícil oblidar.
Primera parada: Kibera.
El primer dia a Nairobi el vam aprofitar per a preparar el viatge cap al Sud. Després d’una parada al centre comercial per a comprar paper de vàter, una xarxa de mosquits per en Gishoo i uns quants Shillings, en Davis ens va portar a realitzar un tour per Kibera.
Kibera és un barri de Nairobi a 5 quilòmetres del centre de la ciutat. És el barri de barraques (‘slum’) urbà més gran de tot Àfrica. Qui vulgui saber detalls sobre la vida allà, pot seguir l’enllaç a wikipedia. Sort que jo no el vaig llegir abans d’anar-hi. Només arribar a aquell paratge, una sensació em va envaïr el cos. ‘Per moltes fotos que faci aquí, no podré mai transmetre el que sento’, vaig pensar. I és que estem molt acostumats a veure negrets fotent-se de gana per la tele. Però no estem acostumats a sentir la pudor. A que et mirin com a un extrany. A les muntanyes de 4 i 5 metres de deixalla que hi ha escampada pel carrer. I no obstant les malalties, la desocupació, la misèria… Kibera està ocupat per gent que viu (o sobreviu) i passa els dies i són, en comparació amb el món occidental, tant o més feliços que nosaltres. Un fenòmen curiós que ens van explicar, és que molta gent no vol deixar el barri fins i tot després de millorar la seva situació econòmica. El seu entorn, els seus veïns de tota la vida, amics, família, viuen a Kibera. És casa seva, la seva llar. Em va fer pensar moltíssim en les collonades i manies els múltiples requisits que arribem a tenir aquí a l’hora de cercar un lloc per a viure… I encara molts cops acabem de morros amb els veïns o amb el servei d’escombraries o amb si hi ha massa trànsit, etc. És la filosofia occidental, o del primer món. Si tenim un cèntim, en volem dos. Si en tenim dos, en volem tres. Per que la nostra vida es basa en millorar la nostra situació (mai la dels demés) i engrandir el nostre bagatge material, empetitint l’espiritual.
Animals, homes, dones i nens conviuen i sobreviuen remenant deixalles, lluitant contra malalties i misèria, jugant a les vies de tren. Algunes petites barraques allotgen negocis d’allò més estranys. És el cas del que ens van ensenyar a nosaltres, un taller on fabriquen elements ornamentals (joies o figuretes) fets de teixit ossi. Altre cop, tot un repte per a les nostres pituïtàries. Després d’ensenyar-nos la ‘bone factory’, ens fan passar a una sala on ens ofereixen figuretes per a comprar. Vam començar a tenir la sensació de que a Àfrica, si ets blanc, ets considerat ric. Però, de moment, era només una sensació…
El viatge cap a Remanyanki Primary School
El diumenge (dia 12) vàrem empendre per fi el camí cap al camp de treball. En Cosmas com a conductor i el senyor Oneka com a acompanyant, junt amb tot l’equip de voluntaris amb destinació Remanyanki: Caroline, Erika, Yea-Hyeon, Gishoo, Naoto, Davis i jo. Tots plegats viatjàvem amb una Toyota HiAce de cinquena generació, bastant nova comparada amb la majoria de matatus que havia vist per Nairobi fins aleshores. Se’m ha oblidat comentar abans que Kenya està plagat de vehicles japonesos, en especial Toyota. Corolla, Land Cruiser, HiAce són els reis. Suposo que diu bastant de la fiabilitat japonesa, o això vaig pensar, més endavant…
La Gran Vall del Rift
Pel camí vam realitzar una parada a un mirador, des d’on vàrem poder veure la magnitud de l’extensió de la Gran Vall del Rift. Durant el viatge vaig poder apreciar hipnotitzat les increïbles diferències amb la meva terra. La vegetació era només un aperitiu comparada amb els panorames que trobàvem a cada nou poble que travessàvem camí de Kisii. La mena de negocis i com es duien a terme, em suggeria més un estil de supervivència que no pas un estil de vida. Llevat de la carretera, era difícil veure camí asfaltat als pobles. El més normal era trobar un merder de gent venent sabates i tota mena d’objectes per a la vida quotidiana en un llençol posat sobre el terra argilós. Suposo que un matatu ple de blancs cridava l’atenció i, cada cop que ens aturàvem, ens bombardejaven amb ofertes per a comprar canyes de sucre, cacahuets, elements ornameltals… La gent ens cridava ‘mzungu!’ quan ens veia (o em veien) mirar per la finestra del furgó com un nen que veu Fantasia per primer cop. En cap moment em vaig sentir discriminat negativament. Ho feien per cridar-me l’atenció per oferir-me algún bé, o simplement per cridar-me l’atenció i prou. La gent ‘mitja’ dels pobles, sol tenir un nivell de cultura no gaire alt, i els contrastos racials sempre creen, com a mínim, curiositat.
Després d’unes quantes hores de música, vàrem arribar per fi a Migori, la ciutat més o menys gran més propera a Remanyanki. Estàvem a prop de la frontera i, tot i que no ho relacionaria, la corrupció dels cossos policials es comença a fer notar quan ens paren i ens retenen durant una estona per a ‘comprovar els papers i passaports’. Segurament, un bitllet prou gran hagués agilitzat els tramits. El fet que érem voluntaris potser ja va ajudar una mica. Des de Migori, teníem dues hores per camins realment dolents de carro fins a Remanyanki. El fet de pensar que estàvem realment al cul de Kenya m’encantava. Vam trigar bastant més del previst, ja que en Cosmas, que a vegades era un pèl massa prudent, no volia forçar el matatu. Els Toyota Corolla que utilitzaven els taxistes de la zona volàven literalment per els camins argilosos.
Punxada abans de Kehancha
Malgrat l’extrema prudència, a Kenya mai es pot deixar res a l’atzar, ja que els entrebancs, passen. Quan érem a poc tros de Remanyanki vam punxar una roda. Tot l’equip es va mostrar coŀlaboratiu per canviar-la, i al següent poble, Kehancha, vaig ser testimoni de l’increïble habilitat per canviar una roda amb una palanca i un compressor rovellat que no tenia ni tansols dipòsit ja. En qüestió de 5 minuts la van destalonar, arreglar la punxida amb un parxe, tornar a talonar, i inflar la roda a la pressió que tocava. L’altre anècdota va ser un pèl diferent. Estàvem a prop de la frontera i les notícies volaven més ràpid que el nostre matatu per aquells camins, especialment quan es tracta d’un matatu ple de blancs. Aviat uns guardes fronterers (armats amb les seves AK-47) ens van parar per a demanar-nos informació i satisfer la seva curiositat sobre els estrangers. Amb l’excusa, ens van demanar amablement (no crec que estiguin gaire acostumats a rebre un no per resposta) que els portéssim. Així vaig acabar assagut al costat d’un guarda Kenyà amb la seva AK-47 descansant-li entre els braços i a escassos 30cm de mi. Això començava a prendre color de peŀlícula de guerrilles. Però altre cop, em fa reprendre la reflexió de la diferència que hi pot arribar a haver entre dos indrets del món, i l’esforç que representa per a molta gent acomodada a la seguretat occidental el fet d’haver d’obrir la ment per entendre aquestes coses.
Després de deixar els nostres nous amics, per fi vàrem poder resseguir la distància que quedava per a arribar a Remanyanki. Lamentablement, després dels contratemps, arribàvem tard i la gent del poble ja havia marxat cap a les seves cases. Alguns fidels encara restaven expectants la nostra arribada. Vaig agraïr que la rebuda fós més aviat humil, en realitat. Els professors ens van donar la benvinguda i vam compartir un àpat amb els càrrecs relacionats amb l’escola. El primer contacte amb el menjar genuí Kenyà va començar a baixar les expectatives pel que feia a la gastronomia…
La festa de benvinguda
Després d’un tast d’Ugali que no va convèncer gaire (sort que també hi havia quelcom de carn pel mig…) ens vàrem instaŀlar al que seria el nostre dormitori durant tres setmanes. L’escola ens havia habituallat un petit edifici format per dues classes (una per cada gènere) on podríem dormir a terra. L’endemà ens van organitzar una festa amb la comunitat, amb balls típics de la regió de Kuria, i xerrades en les que s’esperava que féssim una petita presentació sobre nosaltres mateixos davant d’un parell de centenar de persones, sinó més… Tot un detall! ‘Sobretot, no us oblideu de dir si esteu casats o si teniu xicot o xicota.’.
Em sembla un bon moment per a fer un punt i apart per a parlar sobre Kuria. El poble de Kuria habita part del sud-oest de Kenya i el nord de Tanzània, per on s’hi exté en la major part. Són una comunitat majoritàriament cristiana, malgrat (com a tants pobles coŀlonitzats) conserven almenys la coneixença de déus (plural) antics. Fins i tot tenen una llengua propia, amb el mateix nom de la comunitat. Són fidels al cristianisme, fins i tot rebent respostes obtuses quan vaig intentar plantejar algunes qüestions religioses als voluntaris locals. Suposo que era un tema bastant tabú. No obstant això, els vaig trobar molt tolerants amb la filosifia occidental. Són oberts i estan encantats de rebre’t a casa seva i agraïr-te el fet de venir com a voluntari. Es dediquen bàsicament al conreu de tabac i durant les èpoques seques no treballen per falta d’aigua per regar. Aquest és un aspecte curiós, ja que no emmagatzemen aigua que els podria servir per a cultivar algun petit hort durant les èpoques seques. Viuen en cases realment humils, fetes amb fang i palla. Realment vaig envejar la vida dels Kuria molts cops, sense horaris ni estrès. A Kuria hi vaig trobar persones senzilles i hospitalàries, sempre disposats a donar un cop de mà quan passaven per la nostra zona de treball. Malgrat tot, el jovent no escapa de les noves tecnologies. L’electricitat amb prou feines arribava a Remanyanki, i tothom tenia telèfons mòbils des dels que podien accedir a Facebook. Per a carregar, utilitzaven bateries amb sistemes solars, o els petits comerços oferien carregar els telèfons a canvi de diners. Increïble l’experiència d’estar en un indret on havies de buscar-te tant la vida per quelcom com carregar un telèfon mòbil. Era genial, genuínament salvatge. Just el que esperava :D.
Què deia? Ah sí, la festa. Durant tot el dia la canalla ens va estar provant els noms, i de vegades la paciència. Suposo que volien testar que realment ens dèiem com havíem dit, o simplement cridar-nos l’atenció, hehe. Vam fer xerinola amb els locals des de migdia i gran part de la tarda, i cap al vespre vàrem fer una foguera per parlar de la planificació del treball. Aquell dia vam conèixer els voluntaris locals, que eren quatre. Es tractava d’en Protas, l’Alex, la Suzan i la Syreth. Junt amb nosaltres (Caroline, Erika, Yea-Hyeon, Gishoo, Naoto, Davis i jo) i en Charles, que era el líder del camp de treball i treballava per KVDA, formàvem l’equip de voluntaris. Vam designar equips per a les tasques de cuinar i netejar els estris, a més d’altres aspectes logístics sense més importància.
El dia a dia
Amassant l’argila molla per a fer maons
Durant els següents dies varem estar treballant en el projecte. Ara seria un bon moment per a parlar sobre què carai vam anar a fer a Remanyanki. El tema del camp de treball constava de dues cares: la fabricació de maons, i la campanya en contra de la mutilació genital femenina. Quan he parlat de la gent de Kuria, m’he oblidat d’explicar una de les problemàtiques que encara no s’ha aconseguit erradicar d’entre les seves tradicions. Els homes de Kuria són circumcindats a certa edat. Se’ls agafa a tots i els porten a circumcindar. Durant aquell dia potser es circumcinden a més de cent nois amb el mateix ganivet. Naturalment, res d’anestèsia i si plores, no t’acompanyen aclamant la teva maduresa durant la tornada. Molt pitjor és el cas de les noies, a les que se’ls fa, anàlogament, la circumcisió. Consisteix en extirpar l’òrgan que aporta plaer sexual a les dones, és a dir, el clítoris. Apart del perill d’infecció o de morir dessagnades que això els comporta, aquestes noies no podran tornar a sentir plaer sexual durant tota la seva vida. Malgrat els esforços els membres de la comunitat que s’adonen de la cruesa d’aquest fet, i que el govern de Kenya hagi prohibit aquestes pràctiques, és difícil convèncer els membres que encara creuen molt fermament en aquestes tradicions. Com que a Kenya és iŀlegal, creuen la frontera cap a Tanzània (a escassos quilòmetres) i realitzen allà la ‘operació’. La nostra feina consistia també en debatir amb els locals sobre aquesta pràctica. Mirant enrere, ara lamento no haver-me pres aquest objectiu amb tanta diligència com el de fer maons.
Un dia normal a Remanyanki consistia en llevar-nos al matí i esmorzar. L’equip (de dues persones) a qui li toqués preparar l’esmorzar s’havia hagut de llevar més d’hora. A les 7 esmorzàvem, intentàvem anar d’hora per a les 8 començar a treballar. A aquesta hora el sol encara no fa impossible la tasca. De 8 a 12 més o menys treballàvem a dies netejant el terra d’herbes i pedres, després cavant l’argila del terra (la descompactàvem amb els aixadons) i finalment la barrejàvem amb aigua per a obtenir una textura pastosa amb la consistència suficient com per a, un cop posada al motllo del maó, s’aguantés mentre s’assecava al sol. El treball era molt dur, i em va portar uns quants dies adaptar-me al ritme tot i aleshores estar (creia jo) en bona forma física. Els locals tenien els ous pelats de fer aquesta mena de tasques i al principi era impossible equiparar-me en resistència física. Tot i així, el treball en equip va ajudar molt i ningú va escaquejar-se de la feina, cosa que també feia de bon treballar. A mig matí fèiem un ‘break’ per a prendre un te o un suc de taronja (preparat en pols). Alguns dies vàrem variar la rutina i ens van posar a fer rotllets per a poder fer plantell. Això consistia en agafar l’argila i compactar-la dins d’un petit tub fet de plàstic, com el típic de bossa d’escombraries, per a més endavant posar-hi una llavor i poder-ho sembrar. Durant aquests dies vaig viure una petita anècdota. Vam trobar una espècie de niu de camaleons molt molt joves. Devien fer al voltant d’uns 3-4 centímetres de llarg. Són bestioles que m’encanten, però els locals semblava que havíen vist un dimoni. En la seva ignorància (i la meva, desgraciadament) em vàren dir que eren molt verinosos, i que una mossegada podia matar. Una d’elles fins i tot em va dir que tenia una amiga que havia mort per una picada d’aquells camaleons… Així que els locals es varen desfer amb molta cura dels animalons, llançant-los tant lluny com podien amb els aixadons. Més tard vaig poder cercar informació sobre el cas i, tal com imaginava, no hi ha cap espècie de camaleó que sigui verinosa. El que sí hi ha, són moltes supersticions africanes en vers els camaleons.
La Yea-Hyeon tornant de cercar aigua
Després d’això ens dedicàvem una estona a dutxar-nos mentre l’equip pertinent realitzava el dinar. Ah sí, l’aigua. En aquests paratges del món no hi ha aigua corrent. Havíem de desplaçar-nos a un petit torrent d’aigua que hi havia més o menys a uns 500 metres del poble. Allà omplíem bidons de 10 i 20kg i els portàvem cap a l’escola. Bullíem l’aigua per a beure, i amb l’altra ens hi dutxàvem i rentàvem la roba. Naturalment, l’aigua que extrèiem del torrent enmig de la Kenya occidental en època seca era completament opaca. Però almenys ens podíem treure el fang i esbandir el sabó. Era divertit dutxar-se amb un cavàs d’aigua (ben freda). El sol m’ajudava a aixugar-me mentre reflexionava sobre com de salvatge i viu em sentia, mentre esperava el dinar.
Constantment em venia al cap la gran cita de Tolstoy a ‘Family Happiness’. Feina senzilla, vida senzilla. En un indret on no hi ha cap distracció que impedeixi l’interacció humana en el més pur estat. On la gent ajuda i es deixa ajudar, i agraeix els favors. Mirant enrere, crec que pocs cops a la meva vida m’he sentit més envoltat de gent amb la sensació que m’ajudarien desinteressadament.
El menjar era poc variat. Vàrem menjar carn un cop en les tres setmanes mentre érem a Remanyanki. La dieta consistia bàsicament en derivats del gra. Els que més m’agradaven eren el chapati i el mandazi. El meu pitjor malson: l’ugali. Crec que és l’esforç humà més gran per a concebre el plat comestible més detestable del món. També menjàvem arròs, una mena d’espinacs anomenats sukuma wiki, i la cassava. La cassava era una espècie de tubercle que feien estofat, simulant patates. Tansols provar-lo, em va repugnar. Cal dir que sóc un llepafils pel que fa al menjar. No obstant, el gust em va semblar tal qual el que tindria una castanya estofada i amb salsa, així que vaig agafar quatre talls de cassava i em vaig posar a torrar-los al forn mentre els altres miraven una mica desconcertats (sobretot els locals)… El resultat va ser més que satisfactori, i crec que els voluntaris de fora ho van agraïr també… La Suzan, però, a vegades era una mica susceptible pel que fa als comentaris sobre el menjar. No era pas culpa seva, que el menjar de Kenya no fós, a ulls d’un català ben acostumat, una merda com una casa no gaire bo.
Les tardes podien ser, segons el dia, avorrides. Normalment teníem bastanta estona lliure abans de visitar alguna de les cases de les famílies dels voluntaris locals responent a invitacions que ens feien. Algún cop vàrem jugar a futbol, però vaig descobrir que era mala idea… Jo de futbol ni puta idea no en sé gaire, però apart de la òbvia superioritat en resistència per part dels locals, tots semblaven patir del síndrome del protagonista. Si no tenien la pilota, demanaven la pilota. Tant si estaven desmarcats com si no. I un cop la tenien, es dedicaven a córrer tota la distància fins que els la prenien. Altres dies feiem excursions al poble més proper, Kehancha, per a carregar els bàrtuls electrònics, comprar saldo pels que tenien una tarja SIM de Kenya, i disfrutar d’uns cacahuets i uns refrescs al bar que hi havia. El bar era digne de comentar, ja que qui el duia era una espècie de rastafari i l’ambient era molt desenfadat. Sempre podíem gaudir d’una bona dosi de reaggae quan hi anàvem, i era d’agraïr. Tenia una terrasseta amb unes pèrgoles circulars i sostre de palla, on molts cops passàvem gran part de la tarda. Kehancha era a una hora caminant de Remanyanki, així que en una de les ocasions vaig tenir la pensada d’intentar fer el camí en una piki piki, que és com allà anomenen les motos. Qui em conegui ja sap que sóc un adicte al motor, així que de tant veure camins argilossos tenia unes ganes d’agafar un trasto i recórre’ls que no m’aguantava. Això va desembocar amb una anècdota una mica agredolça, no obstant.
El dia en qüestió, vaig dir a en Protas i l’Alex si coneixien algú que em pogués deixar (o llogar) una piki piki. Van consultar amb un de la comunitat que va estar disposat a deixar-me-la per 400 shillings (uns 4 euros) durant dues hores a la tarda. Amb el mono terrible que tenia per conduïr, vaig acceptar. La piki-piki era com totes les que es veien per Kenya, unes motos molt senzilles, bastant similars a una ybr de Yamaha, d’entre 100 i 150cc de cilindrada. Encara em faig creus del partit que en treien per aquells camins en tant mal estat. Aquella en concret, tenía l’embrague cardat, no tenia fre davanter i, com el que allà s’estila, el canvi estava invertit respecte a les motos d’occident (primera amunt i a partir d’allà avall). Per acabar-ho d’adobar, en Davis i en Protas van pujar amb mi a la moto. Sí, allà veure tres persones en una moto és el més usual del món. En alguna ocasió vaig veure gent portant mobles i tot, en moto. Durant el camí, sense adonar-me’n, les claus de la piki-piki van saltar del bombí. Naturalment, la moto va continuar tirant (les claus havien, sorprenentment, saltat en la posició ON, deixant el bombí amb el circuit tancat). Quan vaig arribar al bar i vaig aparcar, vaig veure que la moto no duia clau, i pertant la vaig caŀlar per apagar-la. En Protas i l’Alex van fer córrer la veu de que la clau s’havia perdut pel camí, per si algú la trobava, i vam anar al bar a prendre quelcom. Per a la meva sorpresa, l’Alex va venir amb la notícia de que havíen trobat la clau (un germà d’en Protas, pel que es veia) i que volien cobrar una recompensa per haver-se-la trobada. Això em va fer emprenyar una mica, més i tot quan en Protas i l’Alex insistien en que els donés els calés i ells els hi portaríen per a recuperar la clau. Crec que demanaven quelcom com 100 shillings. És un euro, però jo era un voluntari i estava una mica cansat de que la gent em prengués per un multimilionari. Vaig exigir veure el germà d’en Protas i vaig separar un bitllet de 50 Shillings a la butxaca, per a tenir-lo preparat. Quan vam arribar, el germà d’en Protas estava envoltat d’altres esperant-me. Jo venia amb en Protas i l’Alex, i en veure’m, el preu del ‘rescat’ va pujar màgicament a 300 Shillings. En aquell moment la sang em va bullir una mica i vaig començar a atacar la seva consciència fent-li saber que jo era voluntari, que el que feia anava en contra de la religió que tant devotament defensaven i practicaven (eren cristians) i que si podia dormir a les nits. En Protas i l’Alex, en veure’m un pèl excitat, van intervenir i van (entenc) mediar la conversa en Swahili. Vaig treure el bitllet de 50 de la butxaca i li vaig oferir, explicant-li que la moto no era meva i jo sabia qui era ell. No em feia res tornar a peu i explicar qui tenia la clau al propietari. Però tampoc em semblava bé quedar malament. Al final en Protas i l’Alex van acabar convencent-lo i va acceptar els 50 Shillings. Es va fer de pregar inclús al fer l’intercanvi, exigint primer els diners abans de deixar anar la clau. Tot plegat una situació molt tensa, que em va deixar mal gust de boca. En Protas hi va treure importància quan li vaig demanar com podia ser que el seu germà ens fés això, però ell va dir que el seu germà bebia molt i que no li tingués en compte…
La resta de tardes ens les passàvem fent alguna excursió per la zona i descobrint les cases dels locals, on ens hi convidaven a menjar fruits exòtics i el menjar de sempre, o bé mandazi o chapati, i te. Eren grans estones per a reflexionar sobre la diferència d’estil de vida amb el lloc d’on jo venia. Els Kuria sempre tenien quelcom a fer i, en cas contrari, sabíen suportar disfrutar del ‘dolce far niente’ com cap occidental crec que sigui capaç de fer. Quan es ponia el sol, l’equip corresponent es dedicava a realitzar el sopar. La resta del grup acudia ja amb la jeca posada, ja que en aquelles latituds, la posta de sol significava una baixada de temperatura bastant notable. Sopàvem en harmonia a la poca llum que podia donar la foguera de la cuina i un parell de llums d’oli. Era com estar en una casa entre rústica i medieval, iŀluminada per canelobres. No hi havia luxe, el luxe era la coneixença de que un altre dia havia passat en plena pau, sense estrès. No hi havien mobles, però sí una companyia genial. I sí teníem la llum tènue i càlida de les peculiars làmpades. Tots menjàvem en silenci, cansats, amb el plat a la falda i la mirada perduda, fins que algú trencava el silenci.
El punt de reunió (Les taules) i la cuina al fons
A la nit no es rentaven els estris, això era feina dels de l’endemà, que abans de fer l’esmorzar netejaven els plats del dia anterior. A última hora del vespre teníem sempre reunió d’equip. En Charles, el camp leader, ens comentava què havia anat bé i què malament. A vegades havíem de comentar més coses que no només aspectes logístics. Coses de la convivència, que mai pot ser perfecte. I menys amb tant contrast cultural. Enceníem una foguera i ens hi assentàvem al voltant. El millor moment del dia, jaient hipnotitzats amb el foc. Comentàvem els jocs que transcorrien durant el dia a dia, explicàvem històries i fins i tot algun acudit. De tant en tant ens visitaven membres de la comunitat com el pastor (espiritual), els guardes dels que ja he parlat, el guardià de l’escola… Fins i tot ens portaven panotxes per a torrar al foc. Era genial no poder treure el maleït mòbil i enganxar els morros al WhatsApp.
A l’aventura (Kisumu, Llac Victòria, selva de Kakamega)
Durant l’estada a Kenya no va ésser tot treball i jaure al sol. Els caps de setmana organitzàvem excursions per matar el temps i fer una mica de turistes. Una d’elles va ser sense dubte una de les experiències més profundes de la meva vida. Aquesta mereix una entrada apart, per a explicar, i per a que pugui recordar i reviure tota la vida amb tot el detall que ara encara recordo. L’altra no va ser pas menys interessant. El primer cap de setmana vàrem planificar una visita a Kisumu, a la vora del llac Victòria. Divendres, havent dinat, vàrem agafar el taxi cap a Migori per a, des d’allà, agafar un Matatu fins a Kisumu. He pogut trobar un video on es veu com anaven els Corolla pels camins de Kuria, per a que ho pogueu veure:
Un cop a Migori, com sempre cridant l’atenció, vam poder trobar un Matatu amb el que anar cap a Kisumu. Comentar que van ser unes quatre hores de pur patiment. Els matatus són furgons d’una mida mitjana, com el model de KVDA però sovint un pèl més allargades. La capacitat teòrica d’aquestes furgones és de 12 passatgers. Però el més normal era veure-les amb fins a 20 persones dins. Posaven unes taules de fusta a la part del passadís per a que una quarta persona hi pogués seure, i bé, bàsicament seguien la filosofia de ‘on n’hi caben dos n’hi caben tres’. La gent està completament acostumada a aquesta mena de trajectes, i ningú es queixa per a res. La gent duu un somriure a la cara. Pensar que un transport a occident que no dugui cinturó de seguretat faria posar les mans al cap a molts… Em fa veure com d’estúpidament aferrats a la vida estem aquí. Com un gran amic em va dir, a Àfrica tothom sap que la mort arriba tard o d’hora. Crec que realment això els fa viure més feliços, en contra del que molts puguin pensar en llegir-ho.
Vam arribar a Kisumu ben entrada la nit, ja que gran part del camí era encara en obres i això provocava grans cues d’entrada a la ciutat. Un cop a Kisumu, vam haver de caminar durant quelcom més de 20 minuts fins a la residència que allà hi tenia KVDA. Va ser una estona bastant interessant, passejant per la ciutat en plena nit, veient les cases amb filferro d’arç per a evitar qualsevol intrussió, i a l’altra banda del carrer les paradetes ambulants que venien tota mena de ‘hot dogs’ i peix fet a la brasa. Finalment vam arribar a la casa de KVDA, per a trobar-hi, per a sorpresa nostra, el senyor Oneka i en Cosmas, que estaven per allà casualment. En aquella casa també hi vivien els que més endavant sabria que són el fill i la dona del senyor Oneka. Per últim, també hi vaig conèixer una de les persones més especials del viatge: la Marina. La Marina era una noia japonesa (sí, es veu que el nom està bastant de moda a Japó) crescuda lluny de la ciutat, a la prefactura d’Osaka. Era bastant bonica, molt oberta, i de seguida vam començar a parlar de les nostres històries i motivacions per a ser a Kenya. Duia bastant temps a Kenya, no puc recordar exactament quant, però de l’ordre de messos. Em va parlar de que tenia intenció de tornar a anglaterra per a estudiar, però em va semblar una persona més aviat compromesa amb la natura i ajudar les persones. Era modesta i senzilla, encara lamento no haver-la pogut despedir com cal ni saber ni tansols el seu correu electrònic. Coses que passen, suposo…
L’endemà d’arribar a Kisumu, tocava una visita al llac Victòria. Qui vulgui saber més sobre el lloc que busqui a viquipèdia, que al cap i a la fi, la porta per sortir de casa la tenim tots oberta :P. Vam poder veure els hipopòtams de lluny mentre érem a la barca que ens havia de dur a Dunga Bay, un indret bastant interessant. Era una espècie de mercat de peix, i de fet gran part de l’activitat pesquera de Kisumu es concentrava en aquell indret. Em va encantar veure els petits bots amb veles llatines que tornaven o anaven a pescar. De tornada, mentre anàvem en el tuku-tuku, un hipopòtam se’ns va creuar per la carretera. El conductor no va vole parar immediatament, segurament per ser l’únic prou poc inconscient com per entendre el perill que representava. Tot i que vaig treure la càmera tant ràpid com vaig poder, no vaig ser a temps per agafar un bon angle de la bèstia. Va fer pols la tanca que separava la vora del llac i la carretera com qui xafa un matoll d’herbes. Impressionant.
Durant la tarda vàrem anar a un mercat Massai. Allà vaig poder explotar sense vergonya les meves habilitats de regatejador heredades del meu pare. Collons, n’hagués estat orgullós si m’hagués vist. Era, no obstant, bastant fàcil ja que hi havia unes 20 parades que tenien els mateixos productes, i al final, sense pressa, es podia anar jugant amb uns i altres fins a arribar a preus ridículs comparats amb el que ens havien ofert d’entrada. En Davis, amb qui havia establert una relació molt estreta, reia pels comentaris que els comerciants li feien sobre mi… Encara recordo el tip de riure que ens vam fer caminant de tornada a la residència comentant-ho mentre examinàvem el botí, hehe. Un cop a la residència, vam anar a sopar amb tota la colla, i vaig poder disfrutar de la interessant conversa amb la Marina. Després vam anar a ballar a un club. Ara sé com es sent una persona de color en una discoteca plena de blancs. Sols que els negres saben ballar, i ens van deixar bastant en evidència en aquesta habilitat… :P. Però vam passar una bona estona, vam riure molt veient en Naoto realitzant una especie de competició de ball d’allò més pintoresca amb un tiu que estava obsessionat amb fer-li fer el que ell feia… Un tip de riure.
El pla per l’endemà era anar a la selva de Kakamega. La Marina ens hi acompanyava gran part del camí, ja que ella anava al seu camp de treball, que era a prop de l’indret. Un cop al poble de Kakamega, havíem d’agafar unes pikipiki que ens faríen de taxi fins a la selva en sí, a uns 5km del poble. Allà és on la Marina va agafar una altra moto que no tenia la mateixa destinació que les nostres. Aquí una mostra de l’experiència amb en Naoto:
En Davis, el taxista i jo tornant del bosc de Kakamega
Sí, tragàvem una mica de pols, però la sensació era brutal. Al bosc de Kakamega vam poder veure monos, una gruta bastant interessant, i un munt de plantes i paratges selvàtics. El punt fort però, és la pujada a l’altiplà que hi ha al mig de la selva, des d’on es pot veure tot al voltant. No ens hi vam quedar gaire estona, ja que a migdia havíem d’agafar un matatu cap a Migori i, un cop allà, el taxi cap a Remanyanki. Però sí que, amb el mono de conduïr que tenia ja (i tant veure motos per aquells camins divertits) vaig proposar al taxista pagar-li un plus si em deixava dur la moto a mi :P. Així vaig poder provar un d’aquells trastos i volar per aquells camins d’argila durant pocs quilòmetres… Va ser genial. Crec que va ser en aquell moment que vaig decidir que ja duia massa temps sense moto a Catalunya… I quan vaig tornar em vaig comprar una enduro. :P Després de la dura tornada en un matatu, vam anar a dormir d’hora per a poder començar altre cop amb la dolça rutina diaria l’endemà al matí.
I en un tres i no res…
Els dies van passar ràpid i aviat va arribar l’hora de tornar cap a casa. Els locals ens van organitzar un event de despedida per a agraïr-nos el treball realitzat. Fins i tot el pastor del poble ens va convidar a sopar a casa seva. Em va cridar l’atenció que el cura de la regió fós, de fet, una de les persones amb més luxes de la comunitat. Tenia xòfer privat, una casa bastant gran i fins i tot servents que l’ajudaven (ens van preparar un sopar que déu n’hi dó per ser Kuria). Admeto que em feia fàstig veure com en certa època els occidentals van (molt eficientment) imposar el cristianisme a tot arreu on posàven els peus, erradicant qualsevol religió o cultura que hi hagués abans. Que cecs devien estar per arribar a pensar que podien ensenyar res a aquella gent, espiritualment parlant.
En Cosmas va venir de Nairobi a cercar-nos, i marxàvem de Remanyanki el dia 1 de Febrer a les 4 de la matinada. No sense ganes de fet… Estàvem bastant ansiosos per a dormir en un llit tou, tenir un lavabo que no fós un forat a terra que donava a una fossa bastant pudent, tenir accés ràpid a un endoll d’on xuclar electricitat, una dutxa calenta, etc. Així doncs, exhausts, vam empendre el camí cap a Nairobi. El mateix dia a les onze del vespre tenia que agafar un vol cap a París, i un cop allà, cap a Barcelona.
Arribàvem a Nairobi cap a migdia, després d’una bona vacaina durant el viatge. El cansament s’acumulava després de tant esforç físic i mal dormir al formigó. Molta estona per veure moltes coses, potser per últim cop. Molta estona per a recordar tot el viatge i fer-me creus que ja s’havia acabat. Encara, però quedava una sorpresa més. Quan vaig arribar a la residència de KVDA a Nairobi, dues noies voluntaries acabaven d’arribar la nit anterior. En un moment que vaig anar als dormitoris les hi vaig trobar despertes. Automàticament vaig encetar conversació demanant el seus noms. Quan l’Okmaya i l’Atenea (Ate) em van demanar el meu, van, suposo, entreveure el meu accent i van fer una pregunta que gairebé em va fer caure llàgrimes i tot: ‘Que ets català?’. I tant que ho sóc, collons si ho sóc! Em va fer una iŀlusió tremenda trobar dues catalanes a Kenya. Anyorava molt la meva llengua, fins i tot se’m va fer estrany tornar a parlar-la després de tant temps. Elles anirien cap a la costa amb la Caroline, segur que van fer bones migues, hehe :). Tot plegat un encontre que em va fer molta iŀlusió. No havia hagut d’esperar a tornar a casa per a començar a parlar de la meva experiència :P.
L’Atenea, l’Okmaya i jo, a la residència de KVDA amb l’estelada que hi vaig deixar
Recordo que a la tarda, poc abans de marxar, vaig seure sol en una cadira al jardí de la residència. Les llàgrimes em queien de pensar que abandonava tot allò, qui sap si per sempre. Altre cop, el món és alhora massa gran i massa petit.
Cap a casa
Odio els avions. Odio els aeroports. Crec que ja ho he dit, oi? Són com un buit en l’espai-temps que et permet recrear-te amb pensaments de comiats recents, tristos, i provablement per molt de temps. És tant llarga l’estona d’espera que et fa dramatitzar-ho tot massa. De fet, és una manera de fer distància sense fer camí….
Em concentro a mirar-me les mans, després de tres setmanes increïbles. Una nova polsera i unes quantes cicatrius i durícies hi han aparegut. Forjades a l’argila vermella d’Àfrica. També s’han enfosquit sota el sol equatorial. És gràcies a elles que he pogut ajudar, fer amics, viatjar, tocar Àfrica. És a través d’elles que Àfrica ocupa ara un trosset del meu cor. M’adono que són les mans d’una altra persona. Una persona per a la qual Kenya ja no és un lloc remot. És com una segona casa, plena de bons records. Una persona que vol fer de molts més llocs remots, casa seva. Molts pensaments vénen al cap sobre la meva vida, i com la vull canviar. Casa meva mai més ha tornat a ser meva com ho era abans de Kenya. Només han quedat ganes d’aventures, de cercar més respostes i sobretot més preguntes, de conèixer més gent amb qui compartir aquesta cerca. De continuar sent un mzungu, un vagabund, un nen petit amb el món com a pati d’esbarjo.
Però sobretot, em moro de ganes de tornar a casa i abraçar els meus. I de que passi temps i torni a Kenya i retrobi als amics d’allà, per a tornar-los a abraçar, per a compartir experiències i per a recordar les passades. Poca cosa en puc dir, del camí de tornada. I és que vaig obrir la boca ben poc, però sobretot sabia que tard o d’hora havia d’escriure això. Gràcies per llegir-ho si has arribat fins aquí.
Agraïments
Als meus pares i la meva germana. Són el meu orgull i la meva modèstia. Són la meva generositat i la meva determinació. Sóc gràcies a ells i al seu suport. I sempre que he sortit de casa m’he sentit profundament entristit, però molt afortunat de deixar enrere la millor família del món. Allà on vagi sé que si tinc quelcom bo que donar, és per que m’ho han donat ells prèviament.
A en Davis, Cosmas, Caroline, Yea-Hyeon, Gisoo, Naoto, Erika, Suzan, Syreth, Protas, Alex, Charles, Oneka, Marina, Okmaya i Atenea. Per compartir i ser part de la millor experiència de la meva joventut. N’hi haurà d’altres, però aquesta sempre serà la primera i la que, segur, va desembocar en les altres.
A en Dani Martínez i l’Israel Viana. Per compartir amb mi el seu esperit aventurer i a la vegada fer sortir el meu. Per aportar-me inspiració i valor per, com ells, perseguir els somnis, fer cas de l’instint i la intuïció i del que ens diu el cor.
Al meu germà, Josep Pericas, pel recolzament incondicional, sempre. Per quedar-se amb mi fins a l’últim moment i per ser-hi des del primer. Igualment a en Carlos Jiménez, per compartir l’ànima amb mi a més de gran part de la vida, i ser el catalitzador i el mirall de totes les nostres inquietuds, interiors i exteriors.
A la Wu Zeyuan, per donar el toc de màgia al viatge i a la meva vida, per fer-me estimar altre cop, per totes les papallones al ventre i les cançons. Pel seu foc que va alimentar el meu i per totes les estrelles i terres llunyanes del món de les que em va fer amo i senyor.