Febrer / 2015
Han estat tres setmanes d’experiència fins ara, i és moment de fer una petita recapitulació del que ha significat. Queden molt enrere els dies de repressió a l’oficina, d’embussos i estrès diari. Els han substituït les onades, els paisatges plens de màstils de velers a les marines on paràvem cada nit, el fred i núvols i l’imminent viatge que m’espera, en un parell de setmanes, cap a Austràlia. Recordo ara el vol des de Barcelona, i la meva mirada cap al cel, a través de les parets de l’avió transparent per a mi, mentre accelerava brutalment cap a aquesta vida nova. Cap a noves persones, aventures, indrets, coneixement. Sentia la meva panxa com una batalla campal d’emoció, tant per la sensació de velocitat cap al que m’esperava a l’altra banda d’aquest salt aeri.
És just doncs, que parli una mica sobre les motivacions d’aquest viatge. A tú lector, t’has preguntat mai per què ets el que ets? Com hi has arribat? Quines influències han propiciat que acabis tenint una vida que puguis considerar més o menys feliç? O m’hauria de quedar més aviat amb la paraula exitosa? Potser tan sols ordinària. Fins fa ben poc la meva vida ha estat com un tren de rodalies. Brut, vell, estàndard. Amb un sol propòsit a la vida i un camí estipulat, del que mai podrà ser lliure. Les vies que la societat ha posat davant nostre són la nova presó de l’ànima i del pensament. És una presó que no apreciem a simple vista, una caixa transparent en la que habitem. Les nostres vides són rutinàries, ocorren en un radi de 50km de mitjana. Passen sense canvis ni aventures ni tansols rumb, com un tren de rodalies que cada dia fa la mateixa ruta des de les 5 de la matinada fins les 12 de la nit. I cada dia treu més fum al arrencar, cada dia està més ple només d’històries idèntiques entre sí, més ple i més presoner de les vies que recorre. Aquesta presó es basa en la por. En la por a renunciar a l’estabilitat, a perdre aquesta seguretat. A perdre necessitats que no són necessitats. I així és com acabem estimant aquestes vies que ens marquen el camí, ens marquen el destí. A vegades és difícil evitar-les, sobretot per que molt sovint persones molt properes a nosaltres han contribuït a construir-les, i ens han aconsellat seguir-les, cap a una promesa d’èxit al final. Èxit? I on és la felicitat? On són els somnis? Estudia fort, troba una bona feina, estabilitza’t, paga impostos, compra una bona casa, renuncia als teus somnis, conforma’t, i res anirà malament. Potser, amb una mica de sort, trobaràs la felicitat, però sens dubte no t’hauràs de preocupar per abandonar la teva estimada zona de confort. Són qüestions que afloren sovint a la tertúlia que té lloc al meu cap.
Recordo que des que era petit, sempre he mostrat interès per tot allò que em pugui dur lluny. Per tot allò que proporciona llibertat, autonomia, independència. Sovint construïa tendes amb els llençols del llit, i m’encantava anar d’excursió amb bicicleta pels camps i boscos del poble. Ara m’agrada pensar que no era sinó una manifestació del meu esperit nòmada, sedient de coneixement, de descobriment, de conquesta. Fins i tot prou simbòlicament, m’encantava viatjar en cotxe. Recordo passar els nadals fent de copilot amb el meu pare en una C-15, repartint lots per l’empresa on treballava, o fer tantíssims quilòmetres amb ell anant de vacances o repartint, més endavant, per la nostra empresa. El fet d’agafar el cotxe i marxar, fer camí, al meu ritme, m’encantava i m’encanta. Tornar a casa després d’estar lluny, d’haver complert amb èxit una expedició amb qualsevol objectiu. Mirant enrere, crec que és l’única cosa per la qual no he sentit mai mandra. És més, per a mi la diversió acabava quan arribàvem al destí, més que no pas el viatge en sí. Per a la majoria, el trajecte és una estona d’espera per a un fi. Jo només gaudia aquella estona, hagués conduït durant hores i hores sense cap destinació, només per la sensació de fer camí.
I allà em trobava anys més tard, assegut a una cadira d’oficina treballant al servei del més fort, molts cops ignorant la pròpia moralitat per a que uns pocs es fessin més rics. I mirant constantment per la finestra, recordant amb dolçor els anys repartint pels pobles al nord de Berga. Després d’anys de sacrifici em trobava atrapat en les línies de tren abans descrites, però jo em sentia més aviat lligat a les vies, esperant que el tren de debò em passés per sobre i acabés amb mi.
Mals moments en el meu camí m’havien fet reflexionar molt sobre tot això, i dins meu ja es gestava aquest pla, al principi només com a un impossible possible futur. Ho veia com a quelcom potencial, però s’allunyava tant brutalment de tot el que se suposava que havia de ser la meva vida, que ni tan sols hi donava prou importància. Però la idea no m’abandonava i seguia creixent dins meu, forjant un nou destí. No sense por, però mica en mica vaig anar abandonant la vida que abans tenia, redescobrint-me a mi mateix a cada trencall que agafava. Les males experiències de la meva vida tornaven ara a mi per donar-me forces. El coneixement més valuós del món, el de saber que podem renunciar a tantíssimes coses i encara ésser (més) feliços. Era com si el Gerard de debò s’estigués despertant dins meu i comencés a guanyar terreny per tants anys en coma. De cop i volta només volia abraçar tot allò que el meu cor em demanava, en comptes d’agafar el camí que em duia al port segur. I el costat més salvatge, passional, nòmada, humanista, ètic, lliure de mi mateix s’incorporava aixecant amb sí un jou ple de racionalitat, ciència, desig d’èxit, estabilitat. De sobte tenia més ganes d’escriure, viatjar, ajudar i conèixer el nostre planeta i a la gent que hi habita. De ser just per sobre de qualsevol desig de grandesa, ambició o doctrina.
Tot anava, cada cop més, obrint la porta a noves idees, noves persones, noves cultures, noves perspectives de vida. I el camí em va dur a llocs nous, que em van canviar. I a cada nova aventura sentia com la vida m’anava recompensant més i més, i intentava enviar-me el missatge que contribuïa a alimentar les idees del meu cap. I així, el petit somni de viatjar pel món navegant, que ja m’havia arrossegat cap a una tímida introducció al món de la mar i la nàutica, va cobrar força i em vaig plantejar obrir definitivament aquella porta. Fins aleshores sempre havia trobat una excusa per a no llançar-me, però s’havien acabat les excuses. S’havia acabat la por. És per això, que després d’explorar les vàries opcions, i amb el consell del meu amic i professor Lluís Oñate, i el suport dels meus pares, vaig llançar-me a una aventura de 19 setmanes de navegació per les demandants aigües del canal del Solent i la badia de Sidney. Matava dos pardals d’un tret: aconseguia un bitllet cap a una vida de viatge descobrint el mar, les estrelles, i els indrets més recòndits del planeta i començava el meu viatge per un dels països que sempre he volgut visitar: Austràlia. […]
Desembre / 2015
Mirant enrere ara, puc aprofitar aquesta introducció, malgrat escric deu mesos més tard, després d’haver de truncar el viatge per la mort del meu pare. Ha estat un període dur, que ha posat en joc i en perspectiva molts aspectes de la meva vida. Amb ell ha marxat una part de mi, de la meva joventut, de la meva tranquil·litat vers als de casa. Aquest cop el viatge comença, si bé amb un gran desig d’aventura, també amb un pes al cor. Un pes que s’anomena culpa. Es fa molt difícil marxar de casa i no tenir en algun racó del cap, ben amagat potser, que estàs fugint.
El que he de deixar enrere aquest cop és més gran. Una història mal acabada, compromisos que sé que hauré d’enfrontar en algun moment, a la meva mare i germana al capdavant d’una estampida. Tenia una xarxa de seguretat per a tot el que feia en aquesta vida i de cop i volta em trobo amb un munt de decisions que no em pertocava haver de prendre. De cop i volta perseguir el meu futur em sembla una mica egoista. I per altra banda és una porta que no puc deixar enrere, és una crida de llibertat dins meu, d’escapar del que la gent anomena vida. I egoistament admeto, que necessitava exiliar-me per a assimilar la pèrdua. Per a tenir temps de reflexionar, per anar omplint amb cada milla recorreguda, aquesta buidor que sento sense ell. Per assimilar com n’era en realitat de referent, d’important, de pesat a la meva vida i, malgrat tot, va marxar sense jo tenir cap oportunitat de fer-li-ho saber.
Vist ara, no me’n penedeixo. Potser a casa necessitaven aquesta mica d’empenta després de mesos absents, i jo necessitava aquest temps i espai per descentrar-me del dolor de la meva mare i poder assimilar el meu propi. I posar altre cop la meva vida en perspectiva al costat de gent que, a través de les experiències viscudes junts, han esdevingut grans amistats que m’han ajudat a entendre’m a mi mateix una mica més. Casualment he après a navegar a partir de les estrelles en aquesta aventura. Però en realitat, la gent que hi he conegut han significat per a mi noves estrelles de referència en el meu firmament, i anàlogament he après també a confiar i guiar-me per ells.
Aquest cop el curs va començar al Setembre, amb un clima molt més favorable i que convida a navegar. Amb el cap apunt d’explotar de coses, marxava cap a Cowes, a l’illa de Wight, altre cop. Aquesta vegada amb el sentiment de familiaritat i una curiositat dins per descobrir les persones amb les que conviuria durant les següents dinou setmanes, navegant i aprenent el saber de la mar, perseguint la promesa d’una vida de viatges i aventures.
Ara recordo que va ésser bastant estrany tornar a veure a la plantilla de Flying Fish. Naturalment estava molt emocionat de retrobar-los, però en algun moment em va semblar rebre algunes mirades que va fer obvi el fet que, naturalment, sabien el motiu que m’havia empès a abandonar l’anterior curs. No tinc cap queixa, no obstant, de l’atenció rebuda per part seva. Però anem per feina… Vaig arribar a Cowes de dia aquest cop, amb una sensació de familiaritat al tornar a respirar l’ambient nàutic d’aquell indret. Tot a Cowes està relacionat amb la mar. De fet, el carrer principal és ple de botigues relacionades amb els vaixells. És un bon lloc per equipar-se bé. Després de fer-me una fotografia de rigor, vaig carregar els trastos cap a la part alta del poble, on m’esperava la casa de la família on m’allotjaria, a cals Van der Helstraete. Estava molt emocionat de tornar a veure la Julie, en Jason, en Ben i la Lottie, que molt amablement s’havien ofert a proporcionar-me allotjament com l’última vegada. Tot sovint allotgen gent que ve a l’illa a realitzar estades ja sigui per feina o estudis. La veritat és que em sento molt afortunat d’haver triat aquesta opció en comptes de l’acomodament de Flying Fish, que per cert, és més car que el foc. Tenia el meu lloc on tornar i gaudir del calor d’una llar, involucrar-me en les activitats familiars, passar estones molt divertides amb els nens… I sobretot, gaudir de l’oportunitat que en Jason i la Julie em van proporcionar d’integrar-me amb la comunitat del poble. Així, vaig acabar jugant a futbol (o intentant-ho), veient jocs de rugbi amb la seva colla d’amics i anant a nedar amb la petita Lottie en una ocasió. Ha estat una experiència d’allò més entranyable el fet de poder formar part i sentir-me com del nucli familiar. Sento una miqueta de recança, de fet com sempre, pel fet de no recordar molts dels noms de la gent fantàstica (i sovint plens d’històries relacionades amb la mar) que vaig conèixer a Cowes. Però com sempre també, vaig allotjar una promesa dins meu de tornar, aquest cop sense altre particular que el de gaudir de la seva companyia i intentar-los fer gaudir de la meva a ells. Tornar a sentir les històries i aquest cop, explicar-ne de meves, també.
Últimament he estat reflexionant sobre els desavantatges d’escriure sobre fa tant de temps. Un dels meus pitjors defectes és la falta de constància, i això fa que sempre comenci a escriure sobre un viatge quan ja fa temps he tornat. No obstant, també penso que gràcies a això puc aïllar la palla del dia a dia de l’experiència. També em fa fer un exercici de reflexió i adonar-me del canvi que ha suposat en mi mateix. I és ben cert que, amb el temps, les persones magnifiquem els moments positius i tendim a oblidar els negatius, o inclús a veure’ls com a anècdotes que explicades en calent no tindrien la tonalitat humorística amb la que sovint les acabem desant a la memòria. Així podem riure explicant qualsevol cosa que ens ha passat, o gairebé, bona o dolenta.
Una altra bona reflexió que faig és com les projeccions de les persones canvien dins la nostra consciència un cop hi convivim i descobrim les històries que hi ha darrere. És el que més m’agrada d’aquesta vida. Compartint una guàrdia amb un company en un vaixell enmig de l’oceà a plena nit és garantia d’una amistat de per vida. A la mar tot és molt més gran. Les distàncies, i per tant el temps. Les relacions estan sempre a primer pla, degut a l’estreta convivència. M’encanta l’oportunitat que això brinda de conèixer real i profundament les persones amb qui comparteixes els teus viatges. La vida proporciona pocs escenaris per a compartir vivències passades i somnis amb una persona. Però definitivament, compartir un vagó de tren de nit, o una guàrdia en un vaixell, o un sopar en una granja remota sense soroll de la civilització, vincula dos companys de viatge per sempre.
Allà al petit pati que hi havia entre l’acomodació de Flying Fish i l’edifici on féiem classe, vaig conèixer a la majoria dels que conformarien el grup: En Ricardo de Portugal, en Dean de l’Illa de Man, en Jordan de Canadà, en Nick d’Irlanda, en Marcus, en Harry i en Sam del propi Regne Unit. Tots conformàvem l’amalgama d’orígens més diversa que he vist mai. És una altra de les meravelles de viatjar… La de conèixer gent, fills d’altres mares, d’altres cultures, d’altres indrets, amb diferents històries i a vegades l’única motivació en comú de descobrir món. I compartir-lo. De seguida vam fer molt bona amistat amb en Ricardo, potser també pel fet de que parla espanyol i la comunicació sempre és una mica més propera. Es va convertir en un dels puntals d’aquest viatge, una de les persones que sé que es quedaran molt endins meu per sempre… Tot al seu temps, però.
Val a dir que començava amb una mica d’avantatge, ja que per a mi tot era familiar al principi. Les primeres tres setmanes ja les havia viscudes. Així només arribar i, com que aquest cop érem molta més colla, ens van separar en dos grups. Va tocar embarcar a Flying Fish of Cowes el primer dia de curs, per a realitzar (altre cop) la setmana de Competent Crew. El curs està pensat per a obtenir totes les certificacions necessàries per a poder introduïr-se a la indústria del ‘yachting’, com ells l’anomenen. Així, en aquesta setmana s’aprèn a “moure’s” a dalt d’un vaixell. Es donen els coneixements necessaris per tal de no ser un inútil a un vaixell, saber els procediments bàsics i com desenvolupar el rol de tripulant a l’hora de maniobrar, aparcar i, en general, moure’s bé en tasques que involucrin treball de nusos.
La tripulació: Jo mateix; en Dean, que era un ex-tripulant de submarins nuclears de la naval anglesa; en Harry, un bailet de 22 anys que tot just havia acabat geografia a la universitat; en Nick, que no té professió definida, tot i que és un xef excel·lent i tenia una capacitat d’aprenentatge poc comú, a més de milers d’històries com a rodamón irlandès que era… Per últim hi havia un senyor, en Tom, que ja tenia alguna experiència en yachting i venia més aviat a realitzar la setmana pràctica de “Day Skipper”, que vindria a ser la titulació més bàsica per a patronejar un iot a Regne Unit. Com que jo ja havia fet Comp Crew i, de fet, Day Skipper, varem acordar amb en Barrie (l’instructor) que jo i en Tom atacaríem la setmana com si féssim Day Skipper. Va ésser una bona manera de començar a conèixer els companys.
En Dean era un tipus molt relaxat, aficionat des de sempre a les motos (com a ben nascut a l’illa de Man) i això de seguida va fer que tinguéssim molta conversa. És una persona d’allò més franca, sense per això perdre ni una mica de mà esquerra. Sabia dir les coses sense ofendre a ningú, posant-hi sempre un pessic d’humor quan calia. Fins i tot amb unes quantes cerveses al ventre sabia perfectament quins detalls de la seva feina eren confidencials i no hi havia manera de treure-li’n res… Recordo estar parlant amb ell, una nit al Wetherspoons de Gosport, sobre els matissos referents a la informació que podia i no podia desvetllar sobre les especificacions (i capacitat) dels submarins nuclears de la Royal Navy. Increïble aprendre dades com que un sol submarí d’aquests posseeix més potencial de foc (o destrucció) que tot el que s’ha utilitzat a totes les guerres de la història, sumades. Els anomenen ‘dissuasoris’. És ben lamentable que el món, o més ben dit, els governs, hagin de dir-se amics els uns als altres però sempre sota l’amenaça de que si em toques el que no sona, puc reduïr-te a cendres. Val més parlar de motos.
En Harry, amb molta menys vida al darrere, tenia d’interessant (apart de tocar la guitarra prou bé) que venia del món de la vela de competició. Com a tal, demostrava molta aptitud per a trimar el vaixell per a velocitat. Reconec que a vegades em posava una mica nerviós i vaig estar apunt de dir-li que no estàvem competint quan feia guàrdies amb ell. Es movia molt be al vaixell i el simple fet d’haver de fer un ‘pole out’ (posar el tangó per aguantar el floc quan es vol anar ben bé en popa) feia que de cop i volta es transformés en un saltimbanqui feliç per tot el vaixell maniobrant amb els caps. Potser un dels pitjors errors que va cometre va ser pensar que “ja en sabia”, quan el trimat del vaixell és només un dels molts aspectes que ha de saber un patró. En el fons, això feia prou divertit estar amb ell i, més endavant, compartiríem bons moments fent surf plegats.
D’en Nick se’n podria escriure un llibre sencer. Durant les següents setmanes em vaig assabentar que era fill d’un conegut actor britànic. Amb quinze anys el van expulsar del seu institut per mala conducta i el seu pare li va donar 500 lliures esterlines i li va demanar que triés un lloc per on començar el seu viatge. En Nick va acceptar i, malgrat el seu pare pensava que tornaria a casa en acabar-se-li els diners, va acabar viatjant durant anys. Va viure amb no sé quina tribu del desert durant uns mesos, es va recórrer gran part d’Europa treballant com a cambrer i ajudant de cuina (cosa que el va dotar d’unes aptituds genials a l’hora de cuinar, per a benefici de la nostra tripulació, hehe). Finalment es va embarcar a l’R/V Hericlades, un vaixell de recerca (Research Vessel) amb el que va acabar arribant a Barcelona, on va viure durant alguns anys també. De seguida es va guanyar la meva simpatia quan va explicar fil per randa el perquè jo no em considerava espanyol i quina era la situació amb Catalunya. No obstant en Nick tenia un problema amb la beguda i, la persona original, inquieta, interessant que era sobri es transformava en Mr Hyde quan bebia. I és que es fotia les Guiness com aigua, amb la mà tremolant per l’ànsia. No em cabia al cap com una persona que ha viscut de manera tant visceral, que tenia tanta cultura i tant coneixement adquirit només per curiositat i per mitjà de veure món, podia caure tant baix. Ell deia que era la sang irlandesa…
Visitant clubs amb “classe”, i deixant emprempta…
La setmana va passar ràpid i fàcil, revisitant els petits poblets mariners del canal del Solent. Regne Unit no ha despertat mai cap interès especial per a mi. Potser per això era tant agradable descobrir les petites coses, la petita comunitat acollidora i interessant de Cowes, el gust mariner en general de tots els pobles on anàvem, el caliu dels pubs cada vespre després d’un dia dur i fred al mar… A tot arreu on anàvem es respirava l’ambient nàutic. I, de fet, en un país on tenen quatre dies de sol a l’any, sortir a navegar és una qüestió de passió. Els dos que realitzàvem la setmana per a ser DaySkippers se’ns varen demanar algunes maniobres més que als altres, que també van aprofitar per prendre nota i inclús començar a prendre part en algunes d’elles. Al cap i a la fi, en un parell de setmanes ho haurien de fer ells… També vaig agraïr molt de fer-ho durant el mes de Setembre aquest cop, i no al Febrer.
Els penya-segats del Solent.
La següent setmana va brindar l’oportunitat de fer més vida social a l’illa (dins del que cap). Tocava tornar (en el meu cas) a fer la teoria del Day i Coastal Skipper. Bàsicament refer tota la navegació, seguretat, legislació, meteorologia i teoria de vaixells en general que havia fet pel Patró d’Embarcacions d’Esbarjo, Patró de Iot, Capità de Iot i del mateix curs exacte que havia començat al Febrer. Fàcil, tot i que un repàs no va mai malament, i reconec que també va fer pujar una mica la moral. Als vespres alternava pla entre sortir amb la colla del curs, que consistia a anar al pub de rigor (‘The
Aquell cap de setmana vam comprar entrades pel saló nàutic de Southampton. De ben segur seria més interessant que el que vaig anar a veure a Barcelona, amb marques més interessants. Al cap i a la fi, Southampton era el centre neuràlgic de la nàutica anglesa, que ja és dir… Allà em vaig tornar una mica boig coleccionant catàlegs dels models que més esperava veure. Vaig poder entrar ni més ni menys que a dins d’un Hallberg-Rassy 43 MkIII, a més del 40. També vaig poder veure de primera mà el Sirius 40DS, i un Alubat Ovni 449. Vaixells pensats per a fer-hi vida mentres s’explora fins a l’últim racó del planeta de manera segura i confortable. Vertaderes màquines de realitzar somnis per a qui tingui el valor de fer justícia al motiu pel qual van ésser dissenyades. Estava tant il·lusionat amb els avistaments que no vaig poder evitar separar-me dels companys, que es van mostrar molt interessats per tota la gama de Jeanneau i Beneteau… Suposo que no tothom és tant ‘geeky’ pel que fa als ‘sailboats’.
La setmana següent seria una continuació de la anterior, realitzant cursos com manteniment i reparació de la fibra de vidre, electricitat del vaixell, funcionament de motors dièsel, etc. Eren temaris bastant més pràctics i que també ja havia cursat, però tot i així m’agradava repassar i aprendre coses noves sobre coneixement que, al meu parer, era valuossíssim a l’hora de mantenir un vaixell. Cosa que no és gaire lluny del que abarquen els meus somnis… Tenia ganes de tornar a realitzar el curs de fibra de vidre, ja que el meu cotxe és d’aquest material també, i pertant era interessant saber fer reparacions i modificacions. A més el professor, en Jack, era ell mateix aficionat als cotxes com jo, i m’explicava històries de les trobades que es realitzaven a l’illa entre els “malalts del motor”. Era un tiu de puta mare que, per desgràcia, les coses tampoc li havien sortit bé amb la seva parella. Ho havien volgut arreglar tenint un fill, però no és la manera…
La quarta setmana la vaig passar fora. Per ser concrets, vaig passar el cap de setmana visitant els meus ex-companys de quan era programador, a London. Vaig poder posar-me al dia amb l’Albert, en Rafa i l’Enric. Tots tres se’n havien anat a fer sort (i fortuna) a la gran ciutat feia uns mesos. Vaig poder gaudir d’una nit de gresca bona, una mica de teràpia entre amics que necessitava després de les meves desventures amb l’amor. Em van portar a veure una mica de la ciutat per distreure’m. Com de genial poder gaudir de la seva companyia a London, explicant velles batalletes i com, malgrat les nostres vides havien seguit camins diferents (i molt!) tornàvem a estar tots plegats parlant com sempre. Vam gaudir del menjar pintoresc i variat de Camdem, tot i que una mica desafortunats amb l’elecció, ho vam poder redreçar amb unes creps de nutella per postres. Després em va dur a donar un volt que vam acabar en un parc, coneixent la colla castellera de Londres. Va ésser una mica dolorós per al meu orgull que un anglès ens expliqués als catalans que érem allà sobre com fer de castellers, tot sigui dit, però per altra banda em va fer sentir bastant afalagat i orgullós del meu poble. Al vespre vaig agafar un avió cap a Barcelona, per tornar a la realitat bruscament i donar un cop de mà durant una setmana que em saltaria del curs (la de Day Skipper que ja havia fet al començament).
La tornada a casa va ésser dolorosa. Per res més que on es trobava el meu cor en aquest punt, intentant oblidar sense gaire èxit algú que m’havia fet molt mal. Era necessari tornar, però, ja que es celebraven eleccions al parlament de Catalunya i sentia que no podia fallar al meu país. Vaig rebre un missatge que va fer una punxida al cor, però tot i així vaig poder contenir-me. De vegades, malgrat els sentiments, s’ha de pensar amb l’apèndix gran, i deixar que el petit s’espavili. I fa mal. Sí que en fa sí. Em fa venir al cap una definició d’amor “desafortunada”, com diria ella. I és que a vegades tens mil i una raons racionals (vertaderes o no) per fer-te veure que quelcom no funcionaria, però aquella simple raó irracional (no saps ben bé quina o què és) acaba pesant més que totes les altres, i acabes cedint al magnetisme fatal que hi ha entre vosaltres. Però, ai las, la por també hi és present per part dels dos, i ens mina el camí amb records desagradables que no deixen avançar. De vegades has de fer un pacte amb el cor, i explicar-li de bones maneres que el que no és possible ara no té perquè no ser-ho en un futur, quan les recances no pesin tant i el recorregut social d’ambdós sigui prou gran per superar les diferències en comptes de fixar-nos en elles i prou. Hi ha grans coses a fer mentrestant, abans de fer grans coses junts, espero.
La tornada cap a Cowes no va trigar a arribar, i em va permetre escapar de tot altre cop. S’ha de dir, em sentia més protegit gràcies a la distància. I en un tres i no res estava altre cop envoltat de vaixells i aspirants a patró amb tendències alcohòliques. Aquest cop tocava STCW. Per a aquest vam gaudir de la companyia de les aspirants a hostesses dels grans super-iots. S’ha de dir, però, que la presència femenina va afectar les dinàmiques de grup dels ‘mascles’ d’una manera bastant notable, i també s’ha de dir que elles s’hi posaven bé. No va ser quelcom que a mi i a en Ricardo ens fés gaire gràcia, suposo que cap dels dos estàvem gaire pel tema tampoc, tots dos amb el cor convalescent. No obstant, vam atribuïr-ho una mica a la manera de ser anglesa, que a vegades surt a relluïr. Aquest pensar primer en mi, després en els del meu país, i després en els altres. Durant la setmana vam aprofundir molt l’amistat amb en Ricardo. Era la primera oportunitat que teníem, i el fet que ell era un ex-informàtic que ho havia deixat tot per anar-se’n a l’aventura i que venia d’una relació complicada que havia acabat malament, va fer que de seguida féssim bones migues. És una persona honesta, ben educada, molt intel·ligent. Era d’allò més estimulant parlar amb ell sobre àlgebra combinatòria (quina nostàlgia) un segon, i a l’altre sobre noves teories d’aprenentatge i educació i com aquesta i les relacions colindants i les figures dels pares influïen en la personalitat de les persones als diferents estadis del desenvolupament personal. En Ricardo s’ha convertit en aquests mesos en el germà gran que mai he tingut. Ens hem tirat plats pel cap també en algun moment, però en general ha estat un company del que m’he pogut refiar en qualsevol moment. Ell sovint s’oblidava del fet que tinc 25 anys quan discutíem, i jo de fet gairebé mai recordo que ell en té 36. Al final del camí, són les persones al teu costat el que fan que les experiències viscudes siguin inoblidables. I ell s’ha convertit, sense dubte, en un amic per sempre. Amb quantes persones es pot dir que has compartit mesos de convivència dia i nit, compartint taula, habitació, pensaments, moments… I a més, no em canso de repetir-ho… Si es vol conèixer algú de debò i establir una relació que sempre perdurarà, s’ha de navegar plegats. I en Ricardo i jo vam acabar navegant milers de milles plegats. Haig de dir que mai havia experimentat aquesta sensació d’equip, tampoc. Suposo que és el que els passa a la gent que juga a futbol de petits. Jo sempre era més aviat solitari i practicava esports també solitaris. Però quan lluites contra els elements i tot el que el mar té per llançar-te davant dels morros, colze amb colze amb una tripulació, esdeveniu alguna cosa més. Es crea un lligam que es solidifica a terra ferma. Em sento com si, amb aquesta gent que he conegut, haguéssim descobert junts nous indrets desconeguts per la resta de la humanitat, com si compartíssim el secret d’haver vist més enllà de l’horitzó. I sé que només cal una trucada, una crida per que tots aixequem la vista, cap a un sol home, sense cap pregunta, simplement hi vas si tens la més mínima possibilitat.
Com deia, STCW. Els Standards of Training, Certification and Watchkeeping era una sèrie de cursos que qualsevol persona que vulgui treballar a bord d’un vaixell han de tenir. Consisteixen en: Seguretat personal i responsabilitat social, Supervivència a la mar, Primers auxilis i finalment Lluita i prevenció d’incendis. Realment va ser una setmana dura, sobretot la part de foc. Seguretat personal i primers auxilis es van fer a classe, bastant teòric. Les altres dues eren més divertides. Per la Supervivència a la mar vam anar a la piscina municipal de Freshwater, on vam desplegar dues balses salvavides i vàrem practicar maniobres per pujar-hi, per mantenir-nos en grup al mar en cas d’abandonar el vaixell, com espantar taurons, etc. La lluita contra incendis constava del coneixement i familiarització amb els diferents tipus focs i extintors pertinents, així com el procés, mètodes i organització per a lluitar contra un foc. El segon dia ens van posar en vestits especials amb màscares d’oxígen, i vam simular la recerca i lluita contra un punt de foc a dins d’un edifici fet amb contenidors marins. L’interior estava controladament mantingut per sota del flash point. Això significa que a l’alçada del cap, l’ambient podia tranquilament estar a uns 200-300 graus centígrads. Va ser una experiència bastant engoixant, a més pel fet que em va tocar una màscara que no deixava anar aire fàcilment, i l’esforç del meu diafragma xuclant aire de la bombona, ajuntat amb la foscor absoluta i la calor insuportable van fer que la meva respiració anés cada cop més agitada, i ben aviat em vaig veure lluitant contra un atac d’ansietat enmig d’aquella situació. No sé ni com però me’n vaig sortir, suposo que el fet de no voler quedar malament davant les dues noies de l’equip de quatre que érem va ajudar, i la pluja de fora em va semblar un regal del cel per recobrar la compostura i mica en mica tornar a oxigenar el meu cervell…
De cara al cap de setmana arribava una esperada trobada altre cop amb en Rafa i l’Albert, que aquest cop venien a veure’m a l’illa de Wight. Ja tenia ganes de retrobar-me amb ells per ensenyar-los una mica del que jo estava visitant per aquells voltants. A l’illa vam llogar un cotxe i ens en vam anar a visitar els penya-segats de la costa oest. També els vaig dur a visitar tot Cowes i a donar un volt per la platja nord del poble. Al vespre vam tornar cap a Southampton, on havíem llogat una habitació d’hotel per a poder gaudir d’una mica de vida de nit a la ciutat. En Rafa va ésser l’únic amb un xic de sort aquella nit, tot i que al final, tots vam dormir a l’habitació. Un bon fart de riure sí que ens el vam parir, per això, en veure’l arribar, l’Albert i jo, aproximadament cinc minuts més tard que nosaltres mateixos. Aquell cap de setmana va ésser bastant curatiu per a mi, també. Necessitava envoltar-me de gent estimada, gent que em coneix i saben de les meves aventures i desventures, del que he passat i de com sóc sempre. Gent amb qui parlar sense complexes de les meves desventures recents. Gent amb qui poder compartir el fet d’estar lluny de casa i sentir-se enyorat. De lo dur que és realment estar lluny i sol. Ho atribuíem una mica al fet de créixer i fer-nos grans. Però, almenys, ajudava poder-ne parlar i entendre’ns mútuament, i d’igual manera amb els desamors recents.
Recordo la nit que ens vàrem dir adéu, en principi per molt de temps. Vaig acompanyar-los cap a l’estació de Southampton per que agafessin el seu tren de tornada a Londres. Em quedava una setmana per a fer una parada tècnica a Barcelona i marxar quatre mesos a Austràlia. I així, amb una abraçada que es va quedar molt curta per desitjar-los el millor, ens vam despedir. I jo vaig fer camí direcció sud cap al moll per a agafar el Red Jet de tornada a l’illa altre cop. Una bona sessió perdut en els meus pensaments, reflexionant en com de ràpid havia passat el temps des dels dies de futbolín a Softonic, on tots ens vam trobar, i de les bones amistats que havien quedat de tot plegat, malgrat haver acabat tots ben dispersats. De tots els viatges que havia fet des d’aleshores, de com havia canviat tot plegat. Compartir aquells moments amb ells després de tot i seguir com sempre va ser un dels millors moments de les sis setmanes a Regne Unit.
Era el moment d’afrontar la darrera setmana a Cowes, que de fet, vaig passar a altamar pràcticament sencera. Tocava realitzar els passatges per a acumular milles a les nostres bitàcoles, i com a tal ens vam passar tota la setmana amunt i avall amb el Flying Fish of Cowes i el Fantasea, un Jeanneau molt més còmode i de creuer, que naturalment no em va tocar. Jo estava al maleït 40.7 amb en Ricardo, en Marcus, en Jordan, la Becky, en Dean i en Richard, que s’havia incorporat al curs a la tercera setmana més o menys. Ja havíem compartit convivència amb en Dean, però gràcies a aquella setmana vaig començar a conèixer als altres. La Becky era la instructora, una noia d’allò més maca. Molt pragmàtica i a la vegada propera amb la gent. Vàrem fer una primera travessa fins a Weymouth. Un poble ben bonic. Vàrem arribar tots tant marejats que amb prou feines teníem ganes de menjar res. El canal anglès feia honor al seu nom i havia estat una bona sotragada fins a arribar. Vam passar la nit a Weymouth, amb els dos vaixells amarrats de llarg al riu, just abans del primer pont, pel qual no podíem passar pels pals. Plovia una mica a la nit, i recordo que vaig córrer fins al primer restaurant xinès que em van dir que hi havia per agafar una mica de menjar amb consistència… El meu estómac demanava alguna cosa per entretenir-se després del viatge. S’ha de dir que el poble era preciós, i la vista del riu a plena nit amb les llumetes era molt romàntica. Com tantes altres nits durant els últims mesos, vaig lamentar no poder compartir aquella vista amb ella. “Algun dia, si es deixa, li portaràs.” em repetia a mi mateix.
La nit a Weymouth. A mà dreta el Flying Fish of Cowes, i el Fantasea.
L’endemà ben d’hora havíem d’anar cap a Gosport altre cop, al canal del solent, rodejant l’illa per fora. Decisió que va ser desaconsellada pels instructors als corresponents patrons de torn, ja que l’estat de la mar no havia pas millorat… Així que entre vomitades per la borda i males cares, vàrem posar rumb cap a aigües més planes de dins el canal… Només retallàvem unes milles i la RYA ja ho comptava com a travessa que qualifica (se’n han de tenir dues com a patró de més de 60 milles). Jo no vaig fer de patró fins a arribar a Australia. No tenia pressa, i la veritat és que va valer la pena… Un cop a Gosport, la següent parada era Cherbourg, a França. Eren unes 12-15h per a travessar fins a França, però la idea de menjar bé per primer cop en setmanes, comprar pà decent i descobrir França per un altre racó era la idea més atraient d’aquella setmana. En Ricardo va patronejar la travessa com un mestre. Fins i tot va fer una reunió de Retrospective al més pur estil SCRUM per a donar el toc nostàlgic a tot plegat. Realment una molt bona pràctica per a l’aprenentatge de tothom, i un gran exemple a seguir de cara a quan em toqués fer de patró a mi, a l’hemisferi sud…
Vàrem arribar a França cap a les 3 de la matinada. Em va tocar utilitzar el meu Francès rovellat de collons per intentar determinar on coi havíem d’anar a aparcar i per tant posar les defenses al costat que tocava. Recordo estar resant a la ràdio mentre trucàvem amb en Ricardo a port per a que no ens demanéssin de parlar en francès. Quan el ‘Est-ce que vous parlez Français?’ Va sonar, vaig haver de fer un esforç de coratge per agafar el micròfon i dir que ‘oui, je peux parler un pétit peut de français, mais j’ai besoin que tu parle doucement…’. Al final no vam entendre on havíem de posar les defenses, però sí vaig entendre a quin lloc del port volien que amarréssim. Temps per dormir unes horetes i despertar-nos en el nou dia i en la promesa de bon pà, bon oli i l’encant francès en general.
Despertar a Cherbourg
L’endemà em va anar just d’atrapar en Richard per anar a fer un cafè amb croissant a un dels cafès del carrer principal. Va ser un bon començ entre nosaltres per conèixer-nos. En Richard tenia 50 i pico d’anys, havia treballat per Nike durant els últims anys, abans de decidir prejuvilar-se, vendre-s’ho tot i dedicar els últims anys a la seva passió, la vela. Havia enterrat la mare de les seves dues filles molt jove, al voltant dels 40 anys. Després s’havia posat amb una relació amb una noia brasilera que no va acabar gaire bé. Un altre que acaba al mig del mar després de desventures amoroses, ves per on… Comença a fer pudor de socarrim. El cas és que, tot i ser un geek de la vela (a vegades fins i tot pedant), quan vol és una bellíssima persona que s’avé amb el meu jo més madur, el que a vegades també surt que sembla que tingui 80 anys… hehe. Més tard vam poder fer un bon dinar amb entrecot per mi inclòs. Era hora de tornar al Regne Unit. Em vaig comprar un rodó de mig que em va durar tota la travessa de tornada, i ja va ser motiu suficient per afrontar la travessa de tornada amb plena motivació. Tenia pà bo i oli d’oliva verge.
En Jordan va patronejar la travessa. No va ser un patró gaire popular. Va adormir-se durant més de tres quarts d’hora de repetides crides per part meva i de la Becky quan tocava la seva guàrdia… En Jordan era un noi molt complicat. Jove però molt escarmentat de la vida, i per tant amb molt mal humor. El fet de ser un addicte clínic al sucre tampoc ajudava amb els seus canvis d’humor. Quan estava de bones era un fart de riure i fins i tot era gentil amb la gent… Però quan estava de males requeria una mica de mala llet per a manegar-lo, quelcom amb el que la resta de gent no es sentia gaire còmode. A mi m’era molt fàcil, per algun motiu, tornar-li el foc amb foc. Per que de mala llet també en sé tenir jo, i així li quedava clar que no es sortiria amb la seva posant-se a males. Va ésser una presa de contacte un xic estranya, però amb el temps aprendria més sobre en Jordan, i em faria entendre coses del seu tarannà i fins i tot apreciar-lo. Jo mateix no sóc la persona amb l’estat d’ànim més estable del món, però almenys no toco els ous als demés. En el meu cas, atribueixo els meus “atacs d’introversió” al mal que tenim els escriptors d’estar sempre remugant memòries passades i reflexionant sobre masses coses… En Jordan tenia una conducta molt simple realment. Ell provava quin era el teu límit, i t’hi duia per tal d’intentar dominar la situació. Com que si es posava tonto jo li deia les coses ben clares d’entrada, amb mi va intentar el “stage 2”, que era intentar guanyar-se’m a base de confiança i d’aliar-se amb mi… I suposo que en alguna mesura, tot i que poca, va trobar el meu punt feble, ja que per aquí vam poder saber més l’un de l’altre i arribar a entendre’ns. I per això em costava cada cop més ser dur amb ell. Em limitava a ignorar-lo quan em venia a criticar a la resta de la tripulació, i en el fons reia tant amb ell quan estava bé, que no li tenia en compte.
I, sense adonar-me’n, va passar tot. Vam arribar a Cowes per a passar-hi la meva última nit. Semblava que no havia d’arribar mai el moment de dir adéu als Van der Helstraete. De dir adéu a l’staff de Flying Fish. Va ser d’allò més trist abraçar la petita Lottie i en Ben. Tamb
És moment de desfer camí i agafar el Red Jet cap a Southampton i després dos trens i l’underground fins a arribar a casa l’Albert, a Londres. Carregat amb les bosses va ser una mica pesat el viatge. Però no hi ha res millor, al final d’una vivència, l’agafar un tren nocturn sol, tú i les poques coses que necessites per vestir-te i mantenir-te més o menys net. És el moment en que el meu cervell va pensant en tot el que m’enduc amb mi. Com d’increïblement més gran torno, quants records i amistats resten en la distància que ara poso entremig. Calen poques coses. I mica en mica vaig redactant aquesta història, per quan tingui temps i em senti inspirat per escriure-la del tot, molts mesos després… I amb la prematuritat que em caracteritza tants cops, començo a imaginar-me llegint això mateix quan sigui un vell amb alzheimer. De cop això es transforma en el meu tresor de joventut, i no vull deixar-me cap detall a l’hora d’escriure. A l’hora de compartir-ho.
L’Albert m’esperava a l’estació per ajudar-me a dur les bosses, tot i que li havia dit que no calia. La veritat és que ho hagués passat malament caminant fins a casa seva sense la seva ajuda, carregant-ho tot. Vam estar una estona parlant al petit però acollidor àtic on viu sobre el camí fins aleshores i el que em quedava per davant, al següent capítol, Austràlia. Encara no li puc agraïr prou que m’oferís el seu sostre i suport aquella nit. A hores d’ara tampoc he vist en Rafa, l’Albert i l’Enric, però ja friso per veure’ls altre cop i donar-los una abraçada ben forta per com em van ajudar i animar a Regne Unit. Després d’un no gaire impressionant intent de jugar amb el seu mini-quadcòpter, me’n vaig anar a dormir per despertar-me d’hora l’endemà i fer via cap a Gatwick, i volar cap a casa. Estava alhora excitat, emocionat, incrèdul i cagat de por del que seria el següent pas, cinc mesos a l’altra punta del món. I marxava sense tenir lloc on viure, sense conèixer ningú llevat dels del curs. Sí, cagat era la paraula adient. Però aquesta història que començava on acabava aquesta, l’explicaré més endavant…
Per si de cas un dia m’oblido de que sempre hi ha trens nocturns. I vaixells que busquen tripulació a canvi de les hores més estimulants i descobrir els racons verges del món. I per que sempre recordi que el pas més difícil de qualsevol camí és el primer i, un cop fet, és només una qüestió de deixar-se portar. Per si de cas tu, que has arribat a llegir fins aquí, no ho sabies.